llibres
traductor: Josep Murgades Barceló
A escala menor, Mann reprèn a La Llei el discurs bíblic exposat a la seva vastíssima tetralogia Josep i els seus germans. Moisès, el protagonista absolut, mediador entre el cel i la terra, entre divinitat i humanitat, s’erigirà en el forjador —o més pròpiament, escultor— d’una nova cultura —la jueva— en una clara, inequívoca al.lusió a la figura de l’artista, que en aquest cas transmutarà l’aspecte creatiu de l’obra convencional en una tasca de dimensions immesurables i inabastables. L’obra, publicada el 1943 en el rerefons d’un marc històric complex, convuls i tràgic, és, en paraules manllevades al traductor d’aquest text, «capaç de suscitar com tot bon clàssic (...) interpretacions sense terme, essent llegida com és per generacions mogudes d´un fervor previ i amb misteriosa lleialtat, talment tot fos a les seves pàgines deliberat, fatal, profund com el cosmos».
Sobre el teatre de titelles i altres escrits
traductor: Anna Montané Forasté
El 1810, Kleist, que fins aleshores ha viatjat sens descans i ha patit prou fracassos —la negativa de Goethe a reconèixer el seu geni no n'és un de menor—, intenta establir-se a Berlín i assegurar-se la subsistència amb la fundació dels Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. [...] La majoria d'escrits breus que presentem en aquest volum van ser redactats per als Berliner Abendblätter. Arrencats del seu context de publicació, per força han trencat lligams, però segueixen conservant l'essencial d'aquesta prosa: el caràcter d'ocurrència sobtada, d'intuïció brillant que acaba abruptament o que, per contra, promet una continuació. Tot i la seva brevetat o, justament, gràcies a ella, són una talaia perfecta per observar la singular posició de l'autor en el seu temps. El lector hi podrà reconèixer l'home il·lustrat que Kleist, malgrat el desencís kantià (que retrobarem) sempre va ser, la seva aversió als prejudicis i l'afinitat amb Rousseau o amb el materialisme sensualista de les Llums franceses; podrà percebre el seu descord amb l'harmònic ideal d'humanitat que propagava el classicisme de Weimar i, igualment, captarà la distància que el separa de l'esteticisme romàntic. De Kleist s'ha dit, i amb raó, que va ser un contemporani a desgrat. Ser d'un mateix temps que els altres, però, ser-ho a disgust, no és ser sinó un solitari i, probablement, en aquesta solitud rau l'origen de la indiscutible modernitat de Kleist. El segle XX se'l va fer seu, i admiracions com les de Kafka per l'autor del Kohlhaas gairebé han esdevingut icones de l'èxit que el seus coetanis li van negar. Naturalment, existeix el perill que la modernitat de Kleist s'estanqui en la llegenda; contra això, no cal dir-ho, no hi ha res millor que tornar a la urgència dels seus textos.
La mort d'Olivier Bécaille i altres contes
traductor: Lourdes Bigorra Cervelló
Relegats de manera injusta a un pla marginal durant dècades, eclipsats per la brillantor de la seva obra cabdal —la nissaga dels "Rougon-Macquart"— no ha estat fins aquests darrers anys que la crítica ha reconsiderat, fins a la unànime acceptació, la importància que els contes i les narracions curtes van tenir en la gènesi i el procés de composició de les grans novel.les de qui és considerat mestre indiscutible del naturalisme europeu. El recull que ara presentem, una mostra minça, eclèctica, alhora que meditada, n’és bon testimoni: d'entre el ventall de possibilitats s'han triat títols representatius de la personalitat polièdrica i inabastable de l´autor. "L'atac al molí", per exemple, va ser el conte que va proposar Zola per a les Soirées de Médan (conciliàbul literari que comptava amb la presència de Maupassant, Huysmans i d'altres), amb una magistral personificació de l´ànima del molí. "Maneres de morir", és una vertadera autòpsia social respecte les maneres d'assumir la mort per part dels diferents estaments de la societat, mostra magistral del punt de vista naturalista. "Madame Sourdis", mostra la relació artista-art-societat, i és un petit homenatge de l'editorial a l'amistat entre Zola i Cézanne. "El capità Burle", amb el rerefons de l´acadèmia militar de Saint-Cyr, és la història d'una amistat en la que s'anteposa l´honor i el deure, on els personatges són víctimes del caràcter en una mena de determinisme fisiològic. Finalment, "La mort d'Olivier Bécaille" és una de les millors mostres de com un conte pot esdevenir estilíticament rodó, prova impagable del sentit de l´humor, l'ironia i la tendresa de Zola envers els seus personatges; aquest conte és potser el més reeixit de Zola.
Franz Grillparzer, Quim Bou Mas
traductor: Xavier Jové Massana
Traducció i Apèndix de Xavier Jové. Il·lustracions de Quim Bou
A partir d’un impuls autobiogràfic, Grillparzer expressa en aquesta
obra el seu univers psíquic i reflecteix una gran incongruència entre
intenció i realitat, voluntat i capacitat. El pobre músic és
l'al·legoria d'un fracàs i de la insistència melancòlica —l’elecció del
violí no és casual— en l’amor per l’art i, sobretot, en la dignitat més
enllà del pragamatisme social. Grillparzer uneix en aquestes pàgines
l'autobiografia i l'expressió social de tota una època.
El pobre músic va ser llibre de capçalera de Kafka, que el llegia
a la seva germana en veu alta perquè pogués apreciar-ne el ritme i el
sentiment vital.
autor del pròleg: Oriol Ponsatí-Murlà
traductor: Ariadna Soler i Subils
Publicat per primera vegada el 1854 i reeditat contínuament des d’aleshores, Sobre la bellesa musical, d’Eduard Hanslick (1825-1904), és el text fundacional de l’estètica musical moderna. Amb un estil vehement i percussor, Hanslick ataca les tesis de l’expressivisme romàntic, defensat sobretot per Richard Wagner, i defensa que la música és incapaç d’expressar sentiments. Contra una audició psicològica i patològica de la música, Hanslick reivindicarà una audició espiritual i estètica, que permeti a l’oient detectar i valorar l’especificitat del fenomen musical i de la seva bellesa.
El cocodril i altres narracions
traductor: Margarida Ponsatí-Murlà
El cocodril i altres narracions recull quatre obres satíriques de Dostoievski que no havien conegut, encara, traducció en llengua catalana: Un episodi vergonyós, Bobok, L’esposa d’un altre i el marit sota el llit i El cocodril.
Les quatre narracions que conformen aquest llibre abracen des de l’etapa de joventut de l’autor fins a un període de plena maduresa literària, previ a la redacció de Crim i càstig.
Dostoievski hi combina diversos gèneres, estils i procediments narratius, amb un extraordinari talent satíric, la intensitat del qual difícilment tornarem a trobar en la seva obra posterior.
El lector reconeixerà, en cada un dels relats, el temperament dramàtic i l’agudesa de penetració en les ombres de la consciència humana pròpies de qui és, sens dubte, un dels més grans escriptors de tots els temps.
I la ciutat, ara, dorm en un d'aquests meandres que retornen, fangosos, aparentment immòbils, dissimulant per evitar encarar la recta final, i els dies semblen haver-se convertit en fútils jocs de llums fredes que es recargolen sobre si mateixes com mals de ventre soferts en una intimitat silenciosa.
Maria Cabrera i Callís, Maria Alcaraz i Frasquet
d'un temps ençà experimento el fosc plaer de no dormir a les nits: el son se m'ha tornat fràgil, trencadís com l'esquelet d'un nadó. per això de matinada, a l'hora punta de la lucidesa, em dedico a fotografiar les antenes dels terrats i les copes nues dels arbres: tinc la intuïció que me'n sabran dir alguna cosa, de l'arquitectura rompuda del paradís. el vers del títol, de papasseit, fa molts anys que el duc, com un amulet, a l'infern de l'americana.
traductor: Joan Manuel del Pozo
Publicada per primera vegada en llatí l’any 1516, Utopia és
l’obra més destacable del brillant humanista anglès Thomas More, l’home
que Enric VIII va decapitar perquè es negava a acceptar que el rei
capitanegés l’Església d’Anglaterra.
Aquest enlloc que és l’illa d’Utopia,
More se’l va imaginar com un paradís de tolerància religiosa, on no hi
faltava ni la feina ni els recursos per a tothom, on ningú no tenia més
que els altres perquè tots els béns eren en comú i d’on la violència i
el vici eren exclosos.
Durant cinc-cents anys, el somni utòpic de
More ha inspirat des de cristians fins a comunistes. Cada època ha
llegit Utopia d’una manera diferent, perquè a cada època li corresponen
també les seves pròpies utopies. Ara, finalment, els nostres lectors
tenen també la possibilitat de llegir en la seva pròpia llengua la
primera traducció catalana contemporània feta directament del llatí
d’aquest clàssic de l’humanisme europeu, gràcies a la traducció experta
i vibrant de Joan Manuel del Pozo.
traductor: Isabel Olid Báez
A l’escola primària, vaig obtenir la meva millor nota de redacció explicant el mercat de Marràqueix, els seus colors brillants i les seves olors embriagadores. La mestra va llegir el meu text davant de tothom i fins i tot el va passar a altres classes. Va ser el meu primer èxit al món. Em va fer reflexionar molt sobre la literatura i sobre la impostura: no havia estat mai a Marràqueix i no tenia olfacte.
Coses que passen és el relat colpidor de la vida d’un personatge, Grégoire Bouillier, dibuixada mitjançant breus episodis, plens de comicitat i de violència, una existència simètrica on cada detall de la infància troba correspondència en l’edat adulta. Autobiografia o literatura? Coses que passen és la primera obra de Grégoire Bouillier traduïda al català.
autor del pròleg: Miquel Pairolí
(...) el vell professor perseguit per una bella fantasma que té sobre els genolls una novel·la de John Steinbeck, l'home que no pot suportar la soledat dominical, el malalt no gens imaginari, perdut en el blanc laberint angoixós i kafkià dels hospitals, l'home que espera pacientment el temps d'executar una venjança, l'immigrant que sobreviu a la mar i a la clandestinitat, el periodista de guerra que espera el tret que sap que no podrà sentir (...).
Converses amb Josep Palau i Fabre
autor del pròleg: Oriol Izquierdo
El malestar en la civilització
autor del pròleg: Josep-Maria Terricabras
traductor: Josep-Maria Terricabras Nogueras
Com es re-esdevé allò que s’era
traductor: Oriol Ponsatí-Murlà
«El comunisme real ha mort, visca el comunisme ideal» (Gianni Vattimo)
Edicions A Petició, SL © 2007.
CIF B17741240. Pl. d'Europa, 3-2n-2a de Girona.
inscrita al Registre Mercantil de Girona, al Volum 1919, Foli 108, Secció 8, full núm. GI-31787, inscripció 1a